Diuen que el temps ho cura tot però després de segles de «justicia penitenciaria», aquesta no ha pogut acabar amb els problemes que ens diuen que combat. No ens enganyem, ni la construcció de la Model ni de cap altre pressó es va decidir en assamblea i amb bones intencions. El seu paper ara i sempre ha estat apartar del món a qui no encaixa dins els beneficis econòmics, els canons religiosos o el comportament desitjat pel poder.

Dins la «democratització» de la ciutat, a mesos de campanya electoral, corren noticies sobre la relocalització dels presos de la Model a la Zona Franca, a prop del CIE. Sens dubte, no és una sorpresa en un règim democràtic, on la misèria, la desigualtat i la impunitat son tan presents com en les pitjors dictadures, excepte que aquests factors s’aparten de la vida pública, del carrer, per passar a la televisió, als carrerons foscos o a les afores de la ciutat. La presència de la Model a l’Eixample ens recorda que les lleis democràtiques s’han imposat a base de pallisses, tortures i aïllament. La Model acosta la lluita dels de dins a la lluita dels de fora.

A aquestes hores, abans que alguns celebrin el nou any amb cava i raïm, volem fer arribar la nostra solidaritat cap a totes les persones preses, en especial a aquelles que han compartit el nostre camí i ara es troben captives. A Mònica Caballero i Francisco Solar, en pressó preventiva des de ja fa un any, a espera de judici i sota règim FIES. A les 7 empresonades sota el cas Pandora aquest passat 16 de Desembre i a una llarga llista de presos en lluita que no cap en aquest humil manifest. Diuen que el temps ho cura tot, però res ens farà oblidar que no esteu al nostre costat. Esperem que no passi molt de temps fins que ens tornem a veure.

A terra els murs!

[Foto/s via: La Directa]

Us deixem alguns enllaços relacionats:

 [Text de la XVII Marxa] http://heuranegra.net/31-de-desembre-contra-la-por/

La presó existeix per fer-nos por.

Què és sinó la presó? Què genera al cojunt de la població?

Por. La presó és, sense cap mena de dubte, la major arma de contenció social. És el martell que escapça els caps d’aquells que gosen aixecar-se contra les desigualtats i les injustícies que cada dia es mostren més evidents en aquesta societat.

A aquestes alçades de la història és evident que el capitalisme genera unes desigualtats econòmiques i socials aberrants: la gran majoria de nosaltres hem de viure o malviure venent el nostre temps i força de treball, en el millor dels casos; sinó és que formem part de l’exèrcit d’aturats, esperant a ser explotats.

Què és allò que impedeix que nosaltres no prenguem, o millor dit, no recuperem, tot allò que necessitem per viure?

Què és allò que fa que la gran majoria de persones amb dificultats per accedir a un habitatge, no okupi un dels milers de pisos buits o simplement deixi de pagar lloguer?

Què és allò que ens priva, si tenim gana, d’anar als supermercats i agafar els productes bàsics que necessitem per subsistir?

Com és que no declarem la guerra a la PROPIETAT PRIVADA, la gran garant d’aquest sistema i de les seves desigualtats?

És la Por. La por a la multa, la por a la policia, la por al judici, la por al càstic. La por a la PRESÓ, com el més sever de tots aquests mecanismes repressius.

Així doncs, què és en definitiva la presó? Alhora que l’amenaça més gran i el major dels càstics per a pobres i rebels, és també el pitjor xantatge per als desposseïts que no tenim res més valuós a perdre que la nostra llibertat.

Alguns ciutadans de bé creuran que a la presó hi va qui no sap comportar-se en aquesta societat: criminals i inadaptats, assassins i violadors. La realitat però, no és aquesta. La crua realitat és que el 80% de la població reclusa ho està per motius relacionats amb les desigualtats socials i la propietat privada, i el 99% pertany a les classes populars. Doncs què és la delinqüència en la majoria dels casos, sinó un símptoma inevitable de la injustícia social?

Una altra dada significativa és que més del 70% de les quasi 73.000 persones empresonades a l’Estat espanyol ho està per tràfic de drogues a petita i mitjana escala o bé per robatoris connectats al consum i addiccions a substàncies estupefaents. I doncs, qui alimenta i permet el gran negoci del narcotràfic, del que se’n beneficien sempre unes poques fortunes en estreta col·laboració amb les forces de seguretat? El cert és que la història recent ens ensenya que la droga és una altra gran arma de control social, responsable de la pacificació i distracció dels elements més rebels de la nostra societat, els pobres i els marginats.

I ja per acabar, un altre fet gens casual (i que amb el panorama actual de “crisi” i corrupció es fa encara més evident) és que a les presons es constata sempre la vella consigna: “els rics mai no hi entren i els pobres mai en surten”. Als presidis de l’Estat espanyol tenim una mitja de 7 anys de condemna per persona presa, una de les més altes d’Europa, xifra que contrasta dramàticament considerant que també tenim un dels índex de criminalitat més baixos de tot el continent.

És per tot això que a l’Estat espanyol, on l’atur, la pobresa i la despossessió de les classes mitges colpeja amb contundència, també tenim el Codi Penal més dur de la Unió Europea. És per tot això que a l’Estat espanyol, on la desafecció i la desobediència al poder establert augmenten dia a dia, tenim una taxa de 153 reclusos per cada 100.000 habitants: el doble de la mitjana comunitària.

I és que tenen por. Tenen por a que perdem la por i és per això que el populisme punitiu i l’enduriment de les condemnes estan a l’ordre del dia. Exemples d’això són la nova reforma del Codi Penal, la nova Llei de Seguretat Ciutadana (enfocada a reprimir la dissidència política a base de multes econòmiques) i la nova Llei de Seguretat Privada, la qual donarà més poders i impunitat als agents d’empreses de seguretat privada per reprimir i detenir, alhora tot fent remuntar aquest sector, que arrossega una forta baixada de la facturació des de 2008.

Ara que el context social i econòmic ens transporta a époques passades, no està de més recordar que l’any 1936 el nombre de presos anarquistes que hi havia tancats dins la Presó Model ascendia a 6.000. Aquests 6.000 eren només una ínfima part dels milers que, en la seva convicció per la revolució social, havien perdut la por. La por a la repressió, la por a la presó i, fins i tot, la por a la mort mateixa. Doncs amb por no es pot fer la revolució ni viure amb dignitat i, com bé recorda la dita popular, “qui no arrisca, no pisca!”.

Que la por canvii de bàndol, que el suport i la solidaritat ens condueixin a la victòria.

Un cop més cridem: “Abaix la propietat privada, a terra els murs de les presons!”.

Heura Negra Assemblea Llibertària de Vallcarca

pS: Ens veiem totes als carrers, el dia 31 de Desembre un cop més, sense por!

[Recull del dia 31D] https://directa.cat/divuitena-marxa-solidaria-acomiada-2014-reclamant-un-mon-sense-presons

-Text que es va llegir al matí, a Wad-Ras, escrit per Mònica Caballero en relació a l’Operació Pandora- http://diariodevurgos.com/dvwps/palabras-de-monica-caballero-sobre-la-operacion-pandora-desde-el-centro-penitenciario-de-brieva.php

Recuerdo perfectamente el sentimiento que me embriagaba cuando comencé a cuestionar la autoridad, recuerdo las muchas contradicciones e interrogantes. En este descubrimiento de ideas encontré a muchas que hacían de las ideas prácticas materiales en sus bibliotecas, publicaciones, ateneos, etcétera… en su vida cotidiana… vivir aquí y ahora las ideas. No pasó mucho tiempo para que quisiera hacer lo mismo.

Recuerdo la angustia que sentí al enterarme de que habían compañeras encarceladas por llevar a la práctica las ideas de libertad; hermanas de ideas en todos los rincones del mundo en las fauces de la bestia panóptica. Ese sentimiento angustioso no cambió nunca, pero lo acompaña el gesto solidario. Somos muchas las anarquistas que nos encontramos al otro lado del gran muro, esta lista el martes 16 de diciembre se hizo más extensa.

Los tentáculos del Poder se dejaron caer en espacios anarquistas, ateneos libertarios, casa okupadas y domicilios de varios ácratas de Catalunya y Madrid. La cacería capturó a once compañeras, de éstas, siete han quedado en prisión, acusadas de pertenencia a banda armada de carácter terrorista. No es ninguna coincidencia que las detenidas sean parte de mi entorno cercano, es más, más de la mitad me visitan frecuentemente en la cárcel. El mazo judicial-policial ha castigado la solidaridad.

No puedo callarme ante tanta miseria, la venganza represiva estatal bordea el delirio. Los medios de información (portavoces de los dominadores) hablan de jefes y subordinados, les recalco a ellos y a cualquiera que le quede alguna duda ¡somos antiautoritarias, nadie está por sobre mí, ni yo estoy por encima de nadie!

Los espacios atacados en Catalunya, tampoco fueron arbitrarios, por un lado, Kasa de la Muntanya es un importante símbolo de okupación, con sus 25 años alejados de la lógica capitalista han hecho su aporte a muchísimas generaciones de disidentes de este sistema de terror. Los ateneos libertarios y espacios anarquistas golpeados jamás han escondido sus ideales, ofreciendo un terreno fértil donde sembrar las semillas de libertad.

Los costos en esta lucha por la recuperación de nuestras vidas son muy altos, nadie dijo que sería fácil, pero sin lugar a dudas de poder elegir una vida distinta no la cambiaría por nada. En esta pelea contra la dominación no hay jaulas ni muros que silencien nuestras voces, pero sin ustedes compañeras solo se transforman en ecos.

Si alguna vez ustedes amadas compañeras recientemente encarceladas pueden leer estas palabras, les digo que tengo la certeza que se mantendrán incorruptibles y a la altura de las circunstancias como siempre lo han hecho.
Recuerdo todas las veces que leí o escuché que la solidaridad es una arma necesaria para las anarquistas. Hoy espero que esos recuerdos se hagan realidad… hacer de nuestras ideas, acción.

Mónica Caballero

[Cartell de la convocatòria d’enguany]